Destination Unknown

A Sardenya!!!....Som-hi!!!!!!!!!!!

La tira del tangueta!!!...........Yuhuuuuu!!!!!!!

SaluT!

Sobre les eleccions...

Ja han passat les eleccions, on tothom a guanyat sembla ser, com sempre vaja..., i l'abstenció!? potser si existís un vot per l'abstenció aquests hauríen guanyat, no? de llarg eh!
Clar que hi ha molts tipus d'abstencionistes, per fer-ho senzill diguem que estan els que s'abstenen a consciència, per ideologia, per desensís, per càstig etc..., i els que ni els vé ni els và, que passen, que no saben ni on viuen ni els interessa res que no siguin els seus respectius culs,
d' aquests dos grups vull pensar que són majoria els primers, però bé...., així hi tot tots els partits han guanyat....
Reflexionin siusplau! fà temps que s'els veu el llautó i ja ultimament és clamorós, però sembla que no, ells no reflexionen, perque declaracions d'un tal Montilla a día d'avui dient que gran part dels que no han votat es perqué ja els hi agrada tal com estan les coses (o sigui ell manant i els altres enculan) ho demostra, ho no ho volen entendre, o pitjor (i més probable), que saben que això no canviarà i s'aferren a la cadira i als dinerons com sangoneras a l'espatlla.

Bé, mirant els resultats per sobre per mi el més remarcable és la desinflada dels fatxes de Ciutadans (tan gallitos que estaven!), i l' entrada a diversos consistoris de dos partits antagònics i d'arrel catalana, l'un el cup i l'altre la PxC.
El cup em dona bona impresió perqué es aire fresc i llegint el seu programa hi han bastants punts que m'agraden, (Espavileu ERC! que us pendràn el lloc!), llàstima que no es presentessin a Barcelona ciutat....
Questió apart són els nazis de PxC...deu ni dó quina colla de fills de puta....

Bé llegidors/es, fins les properes eleccions, ja veuré si m'abstinc com aquestes o voto el menys dolent...

SaluT! i Llibertat!

L' esclavitut del vot

Aquestes són les primeres eleccions on m'estic plantejant seriosament no anar a votar, quin desencant, quina merda de sistema, quina merda de polítics....
Avans anava a votar amb una bana il·lusió pensant que aquell grup, o aquell altre faríen polítiques próximes al meu pensament, però el que constato elecció rere elecció es que els polítics no fan política..., fan politiqueig del lleig, per posar un símil si fossin prensa seríen la prensa rosa més rastrera.
De sempre he sigut crític amb el sistema que tenim i amb els estaments que el defensen, però fins ara sempre havia caigut com molts altres en: -"Millor votar i fer sentir la meva veu a que sorti aquell gamarús o aquell altre...", això és mentida, ja no m'ho crec, votem a qui votem estarem igual de fotuts perque tan ells com nosaltres som esclaus del diner, del consum i per tant de les grans empreses que patrocinen el sistema en que vivim i del qual els polític que ens representen són esclaus..., i com a esclaus tan ells com a nosaltres ens toca obeïr i callar, sino et poden considerar un ésser estrany, un flipat de la vida o directament un terrorista, i així nem fent.
Quin fàstic que em fà aquest sistema i la classe política d'aquest país, no li puc posar remei, a mida que em faig més vell em torno més àcrata, rara avis sóc.

“¿De qué sirve estar contra el fascismo -que se condena- si no se dice nada contra el capitalismo que lo origina?” Bertold Brecht.

SaluT!

Bastiments

Aquest dissabte passat vàrem fer via de nou cap a la muntanya, el pirineu oriental ens esperava per primer cop i no serà pas l'últim ja que ens va sorpendre gratament la seva frondositat i bellesa.
Sortirem de bon matí i després de deixar Ripoll agafarem la direcció cap a la vall on s'enclaven els antics baluards carlins de Camprodón i Setcases, d'allí ens enfilarem cap a la pista d'esquí de Vallter2000 on deixàrem el cotxe i ens equipàrem per fer la travessa que teniem pensada, el pic de Bastiments (2.885 m) i el Gra de Fajol (2.708 m) carenant pel circ d' Ulldeter.
Agafant el GR 11, de seguida agafàrem alçada entre boscos de pi negre, travessant el Ter per un petit pont de fusta mig desvallestat i passant pel Refugi d'Ulldeter (2.220 m) i tot seguit puja que pujaràs tot seguint les traçes del GR ens enfilàrem per una pista d'esquí i arribàrem a un plà on en principi s'hauríen de divisar els dos pics, però aquell dia feia núvol i boira (com no...) i ja feiem prou en mig-intuïr les moles que teniem a cada costat del camí...
Seguirem per un costarut prat mig nevat deixant endarrere l'estany que creaven les aigües del Ter i arribàrem al Coll de la Marrana (2.529 m) on vàrem fer xerrameca amb uns quants experts muntanyencs parlant sobre les condicions de la muntanya aquell dia, pintaven bastos a les altures ens deien, neu i poca visibilitat ens esperava allà dalt però decidirem que un cop arribats al Coll s'havia de provar. A la nostre esquerre quedava el Gra de Fajol, a la dreta el gegant de la contrada, el Bastiments, ens vam decidir per pujar primer aquest últim.
Començàrem a pujar l'ample carena entre la boira tancada, un crit entre la boira ens preguntà cap a on queia el Coll, guiàrem el perdut sense rostre, potser premonició del que passaría més tard...
Seguírem la nostre ascensió pujant fent ziga-zagues per un caminet entre pedra i herba cada cop més costarut fins arribar a la pala final on ja tot era neu, aprofitant les petjades d'altres muntanyencs és va fer menys feixuc l'avanç i arribàrem al avantcim coronat per una gran creu de ferro, a tot això la boira no minvava gens, ens al contrari, la visibilitat s'anava reduïnt de mica en mica, però de la creu al cim hi havia un pet i pujàrem amb el cor alegre sabent-nos vençedors, i així, entre roca, boira i neu vàrem fer l'últim tros arribant a la fita geodèsica i fent les fotus i videos pertinents..., de sobte entre la boira començà a venir una gentada (entre 6 i 9 excursionistes) que ens informaren que el cim estava 50 metres més enllà seguint la carena, en aquell moment entre rialles varèm fer via i en un moment arribàrem al suposat cim on un piolet metal·lic feia les vegades de fita, però ara dubto que el cim fos aquell i no la fita geodèsica d'avans, tan és perquè trepitjarem els dos llocs, ja m'informaré....( cal recordar en aquest punt que no hi havia visibilitat, per tant no podies mesurar a cop d'ull quin "cim" era el real)
Fets els cims som-hi cap avaix, entre roca, neu i boira...ai la boira...en un moment em sentí preocupat perqué no reconeixia el terreny que estàvem trepitjant per baixar, s'obrí una mica la boira deixant entreveure la vall cap a on ens adreçavem...i no semblava la mateixa que haviem pujat...., decidirem pujar de nou a la creu , i desde allà tornar a pendre el bon camí, però un cop arribats de nou a la creu sempre els camins ens portaven per allà on haviem baixat avans..., era increïble però no teniem noció d' on estavem situats, ni nord, ni sud, ni oest ni est...., només una certesa, estavem perduts al capdamunt de la muntanya sense veure més enllà que els nostres nassos...., en aquests casos s'ha de mantenir la calma, i mentres meditàvem que petits erem en la inmensitat del cosmos una figura aparegué uns metres més avaix pujant feixugament la muntanya...., era el primer d'un grupet de 4 muntanyencs/ enques que estaven pujant el Bastiments, preguntàrem i ens indicà amablement la direcció a pendre, no sols ens haviem desviat una mica, sino que estàvem a punt de baixar a coneixer la vall del cantó francés, molt maca amb els seus estanys gelats però que ens allunyava una micona dels nostres punts geogràfics de referència....deu ni dó!
Un cop sabent la direcció correcta decidirem baixar a pél, que significa baixar a pél una muntanya? doncs sense camí fresat, amb un grau d'inclinació preciós, i que a cada petjada que donàvem creàvem un petit allau de terra i roques, va ser la hòstia, ho em de repetir eh!
A tot això es va obrir el cel pel cantó del Gra de Fajol deixant veure la majestuositat del circ, llàstima que ja no teniem temps de fer l'altre pic..., s'ens resisteixen les vistes cagün tot!
Un cop a la plana de nou i sense voler-ho vam trobar el naixement del riu Ter, hosti tu! quina sorpresa més agradable! Vam dinar al costat de l'estany i fent via cap al cotxe ens paràrem un moment a fer un cafetó i coneixer el refugi d' Ulldeter, molt bonic, i entre pluja aribàrem al nostre vehicle per retornar a terres asfaltades.

Dos consideracions, s'ha d'anar amb compte amb la muntanya, en un tres i no res et pots trobar perdut, i mira que tampoc nosaltres som primerencs en fer muntanya....
I la segona, que queda pendent el recorregut original (els dos pics) i potser fer un tercer, el Pic de la Dona una mica més enllà...

Us deixo amb la ressenya, que aquesta vegada no la vam mirar gaire per lo evident de la pujada, però que sempre és important.

Reportatge Fotogràfic

SaluT! i Muntanya!

La Trempera Matinera

Es fà sabeeeer!!! A la vila del Pingüíííí!!!! Que ja està en plè funcionament el nou Bloc "La Trempera Matinera", on anirà tot allò que no hi capigui aquí (no tot serà relacionat amb el sexe però en gran part si :-P)
Apa! Bona Trempada!

Se hace sabeeerrr!!! En el pueblecito Pin y Pon que ya esta a pleno rendimiento el nuevo Blog "La Trempera Matinera", donde irá todo aquello que no quepa aqui (no todo relacionado con el sexo pero en gran parte si :-P)
Olé! Buena Trempada!

SaluT!

Fotus Gatunas

Distingint colors!Quins ulls!
Ja s'estimen!
SaluT!

L'Espanyol

Quina llàstima! Va ser un gran Espanyol, en una gran final europea, va tenir l'épica i l'esperit necessari per aquestes ocasions, però la sort un cop més va ser esquiva amb els pericos.
Jo ahir era un més d'ells, no m'avergonyeixo, no tinc cap mena d'antipatia per l'equip veí de la ciutat com molts d'altres culés en poden tenir, més aviat el contrari, que sempre guanyi el Barça i l'Espanyol (menys en enfrontaments directes esclar :-P)

Quin cor van posar els jugadors...que n'aprenguin els Ronaldinho, Deco & Company....tenen quatre partits per demostrar-ho...només demanem cor i empenta aquestes quatre últimes finals....no ens falleu siusplau.

SaluT! i Força Espanyol!

Poesía callejera que se va...

...pero que siempre permanecerá en nuestros corazones!
De niño no me gustaban los libros ni las sotanas
ni salir en procesión,
eran tan desobediente como el viento de poniente,
revoltoso y juguetón,

en vez de mirar pal cielo
me puse a medir el suelo que me tocaba de andar,
y nunca seguí el rebaño,
porque ni el pastor ni el amo eran gente de fiar,

como aquel que calla, otorga,
y aunque la ignorancia es sorda,
pude levantar la voz,
más fuerte que los ladríos de los perros consentíos
y que la voz del pastor.

empecé haciendo carreras
por atajos y veredas muy estrechas para mí,
y decían mis vecinos
que llevaba mal camino apartado del redil,

siempre fui esa oveja negra
que supo esquivar las piedras que le tiraban a dar,
y entre más pasan los años
más me aparto del rebaño porque no sé a donde va.

Canción "Cómo el viento de Poniente" del disco "Besos de Perro" de la banda Marea

Puro sentimientooo locossss!!! :-P

Un abrazo y hasta pronto iruñeses/as! AGUR!

Poesía callejera en camino...

Nos vemos este sábado en el Parc del Fórum!

"No me digas que no beba,
déjame que beba vino,
no vaya a ser que algún día
quiera beberlo y no pueda,
porque me falte la alegría,"

SaluT! y Poesía Callejera!

Lo que vale una vida

El gobierno estadounidense a estimado que una vida afgana equivale a unos 2.000 dólares, al canvio unos 1.475 euros.
Mi pregunta és como habrán llegado a esa cifra, seguramente contaron las balas "desperdiciadas" de los marines e hicieron un sencillo cálculo por cargador vaciado en cada víctima...
Y mi siguiente pregunta sería, cuanto cuesta la cabeza de Bush? y la de toda su administración? Bien, supongo que cómo són blancos, ricos, estadounidenses y cristianos devotos la cosa subiría de precio, o más bien, sería una blasfemia pensar que una vida americana tiene precio....me equivoco?

En que mundo vivimos xikets! La notícia la podeis encontrar aquí.

SaluT!

Cim del Comabona

"Ben cert es que allí habiten els déus, però no és lloc propi d'homes."
Kypling

Aznar, el gran pensador

Notícia publicada avui al Periódico de Catalunya:

Aznar diu que la DGT no és qui per fixar quant de vi es pot beure
EUROPA PRESS
VALLADOLID

José María Aznar va llançar ahir una dura diatriba contra les polítiques de seguretat viària --des del consum d'alcohol fins als límits de velocitat-- impulsades pel Govern. L'expresident de l'Executiu, que va rebre la medalla d'honor de l'Acadèmia del Vi de Castella i Lleó, va fer una efusiva defensa del "consum moderat" de vins i, en aquest context, va censurar l'eslògan No podem conduir per tu de la DGT. "¿I qui t'ha dit que vull que condueixis per mi?", va etzibar Aznar, que va afegir que com a ciutadà sap més bé que no pas Trànsit quant de vi pot prendre sense posar en risc els altres.
Per reblar el clau de la seva defensa de la llibertat de l'individu va sentenciar: "A mi no m'agrada que em diguin 'vostè no pot anar a més de tanta velocitat, no pot menjar hamburgueses de tant i li prohibeixo beure vi'".

Quin gran pensador i estadísta del nostre temps....

SaluT! y si bebes no conduzcas, com diria el gran Stevie Wonder

El Comabona

Aquest dissabte tocava muntanya, i que millor que intentar de nou el Pic del Comabona (2.547 m.), enclavat enmig de la serralada del Cadí, que s'ens va resistir per el factor meteorológic fa unes setmanes, aquesta vegada l'oratge tampoc ens era gaire favorable però decidirem pujar-hi a veure si els deus ens eren favorables aquesta vegada.
Desde Gisclareny després de passar pel Coll de Bena agafarem una pista forestal en bon estat que ens portà al inici de l'ascensió, el Coll de Bauma (1.577 m.). Agafarem els "pertretxos" i som-hi cap amunt, primer un troset de pista cap a Collell i després de passar un revolt un altre pista fins una tanca metàl·lica on al cap d'uns metres ja ens enfilavem cap amunt per un caminet dins el bosc senyalitzat amb marques verdes i blanques. L'ascensió pel caminet es fà dura encara que preciosa pel verd del bosc i les vistes que d'en mica en mica es van veient del massís del Pedraforca. Pujant que pujaràs ens trobem de cop i volta amb un petit prat on una petita cabana derruïda ens donà la benvinguda, i unes vistes magnífiques de les muntanyes i les valls de sota ens enlluernaren els ulls, de cop un crit histèric em treié del meu éxtasis visual....-ALBEEEERRRTTTT!!!!!!!!!!!, girant-me cap al meu company esperant quelcom de mal averany, em vaig trobar uns ulls esbatanats i un gest senyalant al meu davant, i allí com sortits del no-res aparegueren un parell d' isards majestuosos, avans que pogués enregistrar l'esdeveniment seguiren el seu gràcil camí desapareixent dins el bosc i deixant-nos amb la boca oberta, que preciosos són aquests animals...
Continuarem el nostre periple ascendint de mica en mica seguint les marques fins arribar a un penyasegat, i aquí em vaig equivocar (mea culpa), en comptes de seguir cap amunt seguirem les marques que ens portaven cada cop més cap a l'est, després de seguir un bon tros pel mal camí ens vam adonar del meu error i tornarem al punt on ens haviem equivocat (malgrat tot va ser bonic el caminet fet...).
Un cop ben situats de nou vam deixar les marques que ens havien guiat fins allà i seguirem ascendint cap al nord entre un bosc cada cop més esclarit i entre clapetes de neu fins arribar a un pedregar i allí amb força cap amunt arribant al... Comabona? Doncs no! il·lusos de nosaltres que pensavem que si! s'aixecà la boira i els núvols que tapaven la vista i aparegué espléndid el Pic del Comabona...a uns centenars de metres d'on realment estavem, el Puig dels Terrers.
Després d'uns moments d' indecisió pel fet que pintaven bastos a les altures (boira, núvol, fred, neu i vent) vam tirar-nos al "monte" i seguirem cap endavant flanquejant alguna clapa de neu i trepitjant d'altres tot ascendint pel Coll dels Terrers i la carena que ens portà, ara si, al Pic del Comabona.
Un cop arribats els temps empitjorà per moments, la neu es tranformà en nevada, el vent en "ventisca" i la boira s'anar tancant deixant només uns metres de visibilitat, no cal dir que de vista no en varem veure gaire, però no te preu estar allà dalt sota aquestes condicions...
Aprofitant que hi havia cobertura varem fer una trucada donant la nostre posició per si les mosques, alguna que altre foto, i cap avall de nou cagant llets (tot el que les condicions ens permetíen...).
Un cop assolit de nou el Puig dels Terrers les condicions milloraren i varem fer parada per menjar i descansar, ja més tranquils, el caganer del bruc va fer de les seves tot mirant les idíl·liques vistes al Pedraforca (2.497 m.).
Un cop menjats i descansats tornem-hi a fer camí entre pedregars i boscos fins arribar a la zona anomenada el Grau on vam fer la essencial parada per gaudïr tot relaxats i meditar amb comunió amb la natura, de cop i volta un crit, aquesta vegada més mesurat, em sobrasaltà, el company em senyalava alguna cosa darrere meu, em vaig girar esperant isards i em vaig trobar un petit ésser del bosc que s'apropava i s'allunyava de nosaltres tot nerviós a només uns pams, un ratolinet molt bufó ens felicitava per la gesta, gràcies muntanya!, encara que hagués preferit un missatger més gros, quadrúpede i amb un parell banyes ....:-P
Finalment, recompensats per la mole que acabavem de pujar continuarem cap abaix, i en un rampell les meves cames començaren a córrer seguit del meu sorprés company, i així, entre salts i un agradable plugim, arribarem de nou al cotxe, contents que t'hi cagues!

En resum, qui vulgui iniciar-se en el món dels pics d'alta muntanya de la franja dels 2.500 aquesta és una bona opció, per la facilitat del camí i la bellesa de les contrades.
Gràcies a la ressenya del Feec! Com sempre chapeau!
PD: Ah! i aquella mateixa nit a Gràcia a celebrar-ho i donar plaer al cos amb un bon vinet i unes bones viandes, lo millor!

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!