Borbons

D' aquest cabró...



















...a aquest altre













...han passat vora 300 anys i seguim igual...

Fins quan?

SaluT!

The Usual Suspects

Un dels millors finals de la història del cinema.
(Spoiler! No veure si no s'ha vist la pel·li i es tè intenció!)



"The Usual Suspects" de Bryan Singer

"El mejor truco realizado por el diablo fué convencer al mundo de que no existía..., y así...desaparece."

SaluT! i Bon cinema!

Crónica de la Mm

Si senyor! A la tercera va la vençuda! Els companys i jo arribarem a la meta de Montserrat a les 21 hores clavades desde la sortida de Collformic, esgotats pero contents que t'hi cagues.

Cosetes:

-L' oratge va ser formidable durant tota la prova, cosa que vaig pagar amb l'arrivada del día, un sol implacable em cremà l'energía implacablement, tambè culpa meva per una mala hidratació, em venien pajaras tu! Lliçó apresa!

-Una espesa capa de pols degut a la sequera i aixecada per tot l'amalgama de peus feia en molts moments irrespirable l'ambient, i jo que sóc al·lèrgic a la pols...., els pulmons s'em tancaven!

-En un moment de la prova un persistent dolor a la part inferior de l'esquena em començà a tocar la pera, arribats a Camí Moliner li vaig demanar consell a una guapota i simpàtica infermera, la cual ràpida com un llàmpec em va començar a tocar...el cul! Que no noia, que es una mica més a dalt...jeje :-), em va donar una pomada que realment em va anar de perles mentres ens deia que erem uns herois!..., tot i saber que res més lluny de la realitat, qualsevol palmadeta a l'esquena sap a glòria tu!

-I bè, el dolor i la pajara em tornà en el pitjor moment, en la pujada a Montserrat, sort que el company que anava més fresc m'acompanyà aquella mala estona! L'altre company va fer bè de fer vía cap a dalt, tenía un greu problema al peu que més valía no parar-se gaire, i així, jo fent l'acordió hi ha batzegades d'orgull vaig arribar a la meta amb un somriure d'orella a orella.


En definitiva, la meva meta era arrivar i fet està! Però va saber greu la baixada de ritme de la segona part de la prova, per tots els problemes que he comentat i d'altres, això si, m'ho vaig passar formidable caminant amb els meus companys i espero que és repeteixi en moltes altres ocasions!

PD: Honors al mestre kel que ens el vam trobar a la sortida casi de casualitat, vaig coneixer el seu company de pis, van sortir 20 minuts avans que nosaltres, els vam atrapar als primers avituallaments però desprès és van evaporar per marcar un temps final de: 17:45 minuts!
Feliçitats tiu!
I tambè honors al col·lega del Luis, que sempre ens el trobem, que aquesta vegada estava mig xunguet, pero tot i així a partir de Sant Llorenç Savall va desaparèixer i que soposem que haurà arribat amb un bon temps.
Honors a tota la gent que fà aquesta prova, companys/es cal estar boig!
I honors a la gent que manté la flama encesa dels orígens d'aquesta prova, no hi ha futur sense passat.

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

Del Montseny a Montserrat en una jornada per Jaume Oliveras

Extret de la magnífica web "Muntanya.net", us exposo un text sobre els inicis d' aquest camí de bojos que uns quants coneguts d'aquest bloc, jo inclós, intentarem portar a terme aquest dissabte.
Sort a tothom!

Del Montseny a Montserrat en una jornada
Jaume Oliveras. Pvre

¿Que els diré, jo, que no escric mai, als amics del G.E. Joventut Catalana, que em demanen un article per al número extraordinari del seu butlletí?

I després de molt pensar, la portada del butlletí ve a despertar en ma memòria un record de quan era jove i anava a Montserrat a peu. Anar a Montserrat a peu no és pas res de l'altre món, però anar-hi des del Montseny i en un sol dia ja és un record que no sé si el jovent d'avui seria prou fort per a batre. EI 14 d'agost farà 25 anys. A les 8 del vespre arribàvem a la Creu de Matagalls i prop mateix del cim trobàvem la tenda parada per passar la nit entaforant-nos dintre d'una migrada brolla de faig. El cansament de la jornada ens féu adormir tot seguit, però a les dues de la matinada ens despertàvem mig gelats i, en veure que un tros de Iluna traspuntava les Agudes i anava escampant arreu sa esblaimada Ilum, anàrem a prendre comiat de la Creu de Matagalls.

Cap a ponent, Iluny, es veia el cim de Sant Llorenç del Munt, fita de la nostra projectada ruta, i més Iluny amb prou feines s'albirava la silueta del Montserrat, terme d'aquesta ruta i, tot escatint si hi arribaríem o no, eren dos quarts de tres quan empreníem el camí.
Aquest es desfà tan de pressa que els objectes passen pel costat nostre com una visió; el gran pagesiu de Sant Andreu de la Castanya, la roureda i el caseriu de Collformic, les fagedes de les vessants de la Castanya, els trèmols, brucs i ginestells del Pla de la Calma, tot passa vertiginosament fins que arribem a I'antiga església romànica de la Mora. Allí contemplem embadalits el paisatge: una aurèola rutilant volta la Creu de Matagalls i els cims propers; les ombres van fugint del sot d'Aiguafreda i de la Plana de Vic i el sol daura bellament els cims de Sant Llorenç i Montserrat.

Del caire de la Calma hom s'estimba en mitja horeta al fons de I'Avencó, deixa enrera el molí, els pous del gel i el forat de Bigues i a les set ja es troba assegut a taula, al caseriu de I'Abella prenent amb gran delit I'esmorzar encarregat el dia abans per a aquella hora en punt.

Mitja horeta i ja estem pujant cap als cingles de Bertí. Aquells cingles són un conglomerat de fòssils que tempten les nostres afeccions geològiques, però no hi ha temps per perdre, i sols fem els honors d'una parada a la Font d'en Tres Quarts, que es troba prop del cim del grau i ens ofereix, de franc, un bon refresc que acceptem ben agraïts.

Com una exhalació travessem el Pla de la Garga sense camí ni carrera. Ais pagesos que hi treballen suspenen la feina i apuntalats en l'aixada ens miren estranyats, les dones surten per les portes i finestres d'aquells caserius i es criden l'una a l'altra convidant-se a contemplar el misteriós espectacle de dos capellans que anaven mig volant per aquella plana com si el diable se'ls emportés. No ens podíem entretenir a explicar-los que volíem anar del Montseny a Montserrat en una jornada!

En pocs moments saltem a la carretera de Sant Feliu a Centelles sobre el quilòmetre 10. Vuit, setze, vint-i-quatre minuts i ja som al quilòmetre 7, on hi ha una drecera que, guanyant un quart, porta a la mateixa carretera prop del pont de la riera de Sant Miquel del Fai, sota el poblet de Sant Quirze Safaja, que es destaca riera amunt assentat al cim d'un turonet de roca.

En aquella riera ens alleugerim prenent un bany de peus i emprenem un camí a la dreta sota la paraula d'uns pagesos que ens diuen que seguint aquell camí torrent amunt trobarem tot seguit la carretera de Sant Feliu a Moià prop del Coll de Poses. No ens han pas enganyat, perquè ben aviat arribem a I'Hostal del Coll de Poses, on contractem un jove que ens acompanya fins a Gallifa per una drecera esquerpa que hi porta en tres quarts.

A Gallifa hi ha també una drecera que guanya la collada sense fer els zig-zags de la carretera i és així que a les tres de la tarda podem fer cap al poble de Sant Llorenç Savall i entrar a l'hostal perquè ens donin dinar.

De gana, no en tenim pas gota, però caiem de decandiment. L'hostaler de Sant Llorenç, en Ramon Olivé, va dir-nos que fins a Montserrat hi havia vuit hores llargues, i fou llavors quan començàrem a veure la cosa negra. De nit, per camins del tot desconeguts, no ens podíem pas fer il·lusions de reeixir en la nostra empresa: agafar la tartana (llavors no hi havia automòbils) i embarcar-nos prosaicament cap a Barcelona constituïa per a nosaltres una derrota ignominiosa. ¿No trobaríem un guia que ens acompanyés? En Ramon Olivé va respondre'ns tot sorneguer que a Sant Llorenç tothom anava a Montserrat dirigint-se a Terrassa i agafant allí el tren, que hi portava amb tota comoditat. EII havia fet aquest camí muntanyes a través vuit anys enrera, però veia molt difícil recordar-lo ara.

Que va haver dit! Tant l'arribàrem a importunar, que a l'últim consentí a acompanyar-nos, i a les 5 de la tarda empreníem la pujada de Sant Llorenç del Munt pel camí del grau cap a la Font de I'Obis. Camí esplèndid si no l'haguéssim hagut de fer a marxes dobles per aprofitar la llum del dia. Mes, així i tot, ja era a posta de sol quan guanyàvem la cova del Drac i, malgrat no entretenir-nos gens a can Bufí i baixar a la Barata com una roca que s'estimba, ja puntejava algun estel quan arribàrem al Sot.

La Barata en aquella hora d'estiu era un formiguer de gent que prenia la fresca amb bulliciosa gatzara. Més tard sabérem que la gatzara s'havia acabat de sobte i que durant el sopar no es parlava d'altra cosa que d'aquells fantasmes que havien passat, baixant a rodolons de Sant Llorenç i enfilant sense prendre alè el camí del coll de I'AIzina. Els qui no ho havien presenciat acusaven els altres de creure en bruixes i ànimes en pena, però el fet és que tothom estava preocupat i aquella nit s'atrancaren bé totes les portes.

Nosaltres, mentrestant enfilàvem a tota màquina el coll de I'Alzina preocupats d'arribar-hi abans no fos negra nit. Ho fou malgrat tot, mes aconseguírem veure encara una mica la silueta del Montserrat amb una llumeneta al mig que no sabérem pas si era del monestir o bé de I'Hotel Marcet. Aquella Ilumeneta ens dóna sempre la direcció a seguir, i a les nou érem a I'Obac, a les deu a Rellinars i a les dotze a la Bauma. Però, d'ensopegades, caigudes i camellades, no en vulgueu més.

El "sereno" de la Bauma, home molt servicial i simpàtic, ens arregla per compassió una mica de sopar i dóna acolliment al nostre guia, que s'acomiada de nosaltres prometent que seria la primera i última vegada que es deixaria enredar. Nosaltres, tot restant-li molt agraïts, procuràrem recompensar-li com cal l'inapreciable servei que ens havia fet i emprenguérem l'última etapa.

L' excursió de nit, que tan deliciosa trobàvem a la matinada, no ho era pas tant a I'últim. Sortírem de la Bauma agafant la via del tren i com dues màquines pujàrem cap al monestir sens donar-nos consciència d'on érem, ni de què fèiem, ni de res. Semblava que la força de la inèrcia ens fes caminar, i així devien ser les dues de la matinada quan arribàrem dalt, suats, plens de pols i carregats de son, i ens deixarem caure sense esma sota les alzines de la font fins que ens despertà el brogit de la gent matinera i anàrem tot seguit a donar les gràcies a la nostra Patrona d'haver-nos permès realitzar una gesta tan absurda com la d'anar del Montseny a Montserrat en una sola jornada.

Va semblar-nos que la Verge ens mirava amb cert aire mig rialler mig compassiu com dient-nos: "Que Déu vos faci bons".

Article extret del butlletí del G.E. Joventut Catalana, núm. 22, maig-juny 1929, pàgines 87-90 i publicat a la revista del C.E. de Gràcia, "Mai Enrera" núm. 424 de setembre de 1988 .

SaluT i Muntanya!

Molins de Rei-Montcada (GR-92)

Aquest Diumenge passat el company i jo ferem l'última excursioneta preparatoria per la MM, el trajecte consistí en anar de Molins de Rei fins a Montcada tot seguint el GR-92 (Mediterrani), travessant la propera i bella Serra de Collserola.
El trajecte d'uns 30 km l'assolirem en unes 6 hores sense gaires entrebancs, només l'empipadora xafogor i algun que altre dubte sobre la direcció a pendre ens entretingueren.
Aquí teniu les etapes de tot el GR-92 ressenyades.

Aquesta vegada no hi han fotus perquè em vaig deixar la càmera a casa pero us incloc una de ben curiosa feta al hivern del 2006 a la mateixa zona, on si es mira bè és veu un ull observant l'objectiu...Ah! per cert! Gràcies pel llibre company, el llegiré amb molt de gust!

SaluT i Muntanya! Ens veiem a la Matagalls nois!

Diada

Visca una Catalunya Lliure i Llibertària!

Mori lo mal govern!


SaluT!

Ocho dias de Agosto y uno de Septiembre

Ocho dias de Agosto y uno de Septiembre, entre Cambrils, Torredembarra y Roda de Barà, ocho dias entre la Marea musical i la inexistente del Mare Nostrum, ocho dias de juegos en la playa y en la TV, ocho dias de manjares dentro y fuera del "hogar", ocho dias de sol y una tormenta sobre el mar, ocho dias de arena y ducha, ocho dias de buena música, ocho dias de risas y medio de enfurruñamiento, ocho dias viendo una luna impresionante y escuchando el constante oleaje, ocho dias de agua salada y uno de dulce...

Y sobretodo, ocho dias de inmejorable compañia!
Aupa!

L' Spencer Tunick a la Glaçera

L' Spencer Tunick, aquest fotògraf que fà uns anys va trobar la gallina dels ous d'or fotografiant masses humanes nues en localitzacions famoses, s'ha passat a la muntanya, més concretament als Alps Suíssos on Greenpeace i uns quants centenars de persones l'esperaven al mig d'un glaciar, per "lluitar" contra el canvi climàtic.

Dos consideracions: Que llest que és l' Spencer, sap triunfar en aquest món d' imbècils..., i que insignificant i caduca que sembla la carn humana entre tanta roca i gel mil·lenari.



SaluT!

Excursió per Ordesa (Refugi de Góriz)

Fà unes setmanetes, a mitjans d'aquest Agost tan atípicament fresquet, vam fer una sortida als bells i mítics paratges de la Vall d'Ordesa, una primera exploració d'aquest entorn que ens va deixar fascinats per la grandiositat de les muntanyes que la circunden i la inmensitat d'aquesta Vall glacial, no m'estranyà gens que sigui un dels punts clau de qualsevol muntanyenc pirineista, impresionant.
La nostre ruta començava a la Pradera d'Ordesa, on arribàrem en autobús desde la població de Torla, una multitud de persones (families, gent gran, parelletes...) passaven el dissabte disfrutant a la seva manera del bell paratge, nosaltres (aquest cop erem cinc intrépids) començarem a pujar amb els motxilots a l'esquena cap al nostre objectiu, el Refugi de Góriz (2.220 m.), el camí de seguida començava a pujar entre un bosc de faig molt bonic, paran per gaudïr de les cascades que el riu Arazas deixava al seu camí.


Un cop superat aquest primer tram de camí arribarem a les Gradas de Soaso, un espléndid lloc on la muntanya havia creat unes escales per on l'aigua baixava amb empenta creant un seguit de cascadetes molt bufones.

Una mica més a dalt sortint a un prat i arribant a la famosa Cola de Caballo, preciosa pero mancada d'aigua, veierem per fi la inmensitat de la terra que estavem trepitjant, el Circo de Soaso ens saludava amb les seves impresionants parets.
Arribats a aquest punt hi havia dos posibles itineraris, un que passava per les Clavijas de Cotatuero, i l'altre que feia una petita volta però en el cual no s'havia de fer peripecies aèrias per arribar dalt de la paret, decidirem pujar per aquest últim, entre altres coses perquè no portàvem l' equip necessari per afrontar les Clavijas.

El camí en aquest tram era duur, pero a cada parada que es feia i girant la vista a la nostre esquena contemplavem un esplédid paisatge que ens animava a pujar més i més. Un cop superat una petita paret per on t'havies d'ajudar amb les mans per progressar arribarem sense més problemes al Refugi de Góriz, on una gentada de muntanyencs descansava i xerrava, nosaltres buscàrem lloc per plantar les tendes entre una munió de "bolets" que per aquí i per allà colonitzava el terreny, plantàrem les tendes en un lloc que ens assemblava bastant planer, cosa que unes hores després es demostraría errónea, ja que per exemple un servidor es va aixecar més d'una vegada per la nit intentant reptar de la porta de la tenda cap a dalt on primigeniament estava situat...

Un dels companys, cuiner de profesió ens va deleitar per la nit amb una sopeta calenta i unes hamburgueses amb pa bimbo que van saber a gloria bendita la hostia puta.

I aquella nit, per fí vaig veure el cel, les estrelles, les constel.lacions i els estels fugaços després d'un munt de temps, la gent urbanita no sap el que és perd...

El dia es va aixecar rúfol, pero de seguida va escampar i amb pena pero amb glòria i encara que teníem previst tornar per un camí alternatiu anomenat Senda de los Cazadores, vam descendir pel mateix camí que havíem fet el dia anterior ja que un dels companys tenia una de les cames mig xunga, i optarem per seguir units pel camí conegut i més fàcil.

Que gran és la muntanya i com m'agrada! Monte Perdido, Taillon, Cilindro de Marboré..., ja ens veurem!

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!