Matí de muntanya, natura, calma, solitud i introspecció personal.
Aprofitant el que semblava un paréntesis pluviomètric em vaig encaminar cap a Ulldeter, amb la idea de fer una circular amb els dos punts àlgids del Puig Pastuira (2694 m.)i el Puig de Fontlletera (2586 m.)(ressenya de Senderisme i Teca)
De pujada a les pistes els isards em sortien al pas i es plantaven pasturant tranquilament vora la carretera, és veu que és saben la rutina humana al "dedillo" i no els importa que algún perdut els espï mentres fan la seva vida...(era dimecres...)
Un cop arribat, vaig ganyipar alguna cosa mentres observava encuriosit un grupet de rusos amb motxilot a l'esquena, vaig encaminar-me darrere d'ells i poc després un darrere l'altre els anava avançant, anaven força cansats, deurien portar uns quants dies de travessa...
Arribat al refu el cel no enganyava, el gris era el color que predominava, pero semblava que encara aguantaria, o sigui que cap amunt!
De pujada al Coll de la Marrana només em vaig trobar amb una parella de jubilats que buscaven el naixement del Ter (els vaig guiar), un esquiador de muntanya que ja baixava, i un grup d'unes 30 persones que tenia tota la pinta de ser una clase de col·legi de sortida a la muntanya.
Cal dir que la neu va fer acte de presencia a partir de la pala d'ascensió al Coll, una neu primavera bruta però amb bon gruix.
Del Coll de la Marrana al Coll de la Coma de l'Orri les condicions climatològiques van empitjorar considerablement, els núvols començaven a pujar deixant la visibilitat sensiblement reduïda, i el cel amenaçava en deixar-se anar... i jo al mig, dubtant de si continuar o deixar-ho estar..., veia el meu objectiu, allí, estoic, esperant la meva decisió, i al final la vaig pendre, vaig desfer el meu camí tornant sobre les meves passes, aquell dia no ho veia clar..., no sabia que hem cauria al damunt i era una zona desconeguda per mi..., la muntanya no és mouria de lloc, fins un altre!
Durant la baixada em vaig dedicar a la vida contemplativa hi ha les meves paranoies, gaudïnt del paisatge que omplia els meus ulls, del vent que fuetejava el meu rostre, de l'aigua que brollava sota els meus peus, una delicia...
I com a colofó ,assegut en una pedra, mentres a escassos 15 metres un ramat sencer d'isards i una munió de marmotes feien la seva vida davant dels meus ulls, tal cual un zoològic , pero sense recintes tancats o gàbies, en llibertat, com a de ser...
I va començar a ploure fort, ja havia fet ben fet allà dalt....
Només faltava el repós del guerrer, aquesta vegada en un petit bar de Setcases, café, cigar, Arguiñano per la tele i vaca de passeig pel poble, però això ja són altres històries....
He descobert una altre manera de gaudïr de la muntanya, en solitud, i cal dir que a estat una experiència molt positiva a nivell personal, us ho recomano!
"Compadim a aquells que no han pogut mai aïllar-se i no saben viatjar i admirar només que en ramat."
Norbert Casteret
Reportatge fotogràfic
SaluT i Muntanya!