El Comabona

Aquest dissabte tocava muntanya, i que millor que intentar de nou el Pic del Comabona (2.547 m.), enclavat enmig de la serralada del Cadí, que s'ens va resistir per el factor meteorológic fa unes setmanes, aquesta vegada l'oratge tampoc ens era gaire favorable però decidirem pujar-hi a veure si els deus ens eren favorables aquesta vegada.
Desde Gisclareny després de passar pel Coll de Bena agafarem una pista forestal en bon estat que ens portà al inici de l'ascensió, el Coll de Bauma (1.577 m.). Agafarem els "pertretxos" i som-hi cap amunt, primer un troset de pista cap a Collell i després de passar un revolt un altre pista fins una tanca metàl·lica on al cap d'uns metres ja ens enfilavem cap amunt per un caminet dins el bosc senyalitzat amb marques verdes i blanques. L'ascensió pel caminet es fà dura encara que preciosa pel verd del bosc i les vistes que d'en mica en mica es van veient del massís del Pedraforca. Pujant que pujaràs ens trobem de cop i volta amb un petit prat on una petita cabana derruïda ens donà la benvinguda, i unes vistes magnífiques de les muntanyes i les valls de sota ens enlluernaren els ulls, de cop un crit histèric em treié del meu éxtasis visual....-ALBEEEERRRTTTT!!!!!!!!!!!, girant-me cap al meu company esperant quelcom de mal averany, em vaig trobar uns ulls esbatanats i un gest senyalant al meu davant, i allí com sortits del no-res aparegueren un parell d' isards majestuosos, avans que pogués enregistrar l'esdeveniment seguiren el seu gràcil camí desapareixent dins el bosc i deixant-nos amb la boca oberta, que preciosos són aquests animals...
Continuarem el nostre periple ascendint de mica en mica seguint les marques fins arribar a un penyasegat, i aquí em vaig equivocar (mea culpa), en comptes de seguir cap amunt seguirem les marques que ens portaven cada cop més cap a l'est, després de seguir un bon tros pel mal camí ens vam adonar del meu error i tornarem al punt on ens haviem equivocat (malgrat tot va ser bonic el caminet fet...).
Un cop ben situats de nou vam deixar les marques que ens havien guiat fins allà i seguirem ascendint cap al nord entre un bosc cada cop més esclarit i entre clapetes de neu fins arribar a un pedregar i allí amb força cap amunt arribant al... Comabona? Doncs no! il·lusos de nosaltres que pensavem que si! s'aixecà la boira i els núvols que tapaven la vista i aparegué espléndid el Pic del Comabona...a uns centenars de metres d'on realment estavem, el Puig dels Terrers.
Després d'uns moments d' indecisió pel fet que pintaven bastos a les altures (boira, núvol, fred, neu i vent) vam tirar-nos al "monte" i seguirem cap endavant flanquejant alguna clapa de neu i trepitjant d'altres tot ascendint pel Coll dels Terrers i la carena que ens portà, ara si, al Pic del Comabona.
Un cop arribats els temps empitjorà per moments, la neu es tranformà en nevada, el vent en "ventisca" i la boira s'anar tancant deixant només uns metres de visibilitat, no cal dir que de vista no en varem veure gaire, però no te preu estar allà dalt sota aquestes condicions...
Aprofitant que hi havia cobertura varem fer una trucada donant la nostre posició per si les mosques, alguna que altre foto, i cap avall de nou cagant llets (tot el que les condicions ens permetíen...).
Un cop assolit de nou el Puig dels Terrers les condicions milloraren i varem fer parada per menjar i descansar, ja més tranquils, el caganer del bruc va fer de les seves tot mirant les idíl·liques vistes al Pedraforca (2.497 m.).
Un cop menjats i descansats tornem-hi a fer camí entre pedregars i boscos fins arribar a la zona anomenada el Grau on vam fer la essencial parada per gaudïr tot relaxats i meditar amb comunió amb la natura, de cop i volta un crit, aquesta vegada més mesurat, em sobrasaltà, el company em senyalava alguna cosa darrere meu, em vaig girar esperant isards i em vaig trobar un petit ésser del bosc que s'apropava i s'allunyava de nosaltres tot nerviós a només uns pams, un ratolinet molt bufó ens felicitava per la gesta, gràcies muntanya!, encara que hagués preferit un missatger més gros, quadrúpede i amb un parell banyes ....:-P
Finalment, recompensats per la mole que acabavem de pujar continuarem cap abaix, i en un rampell les meves cames començaren a córrer seguit del meu sorprés company, i així, entre salts i un agradable plugim, arribarem de nou al cotxe, contents que t'hi cagues!

En resum, qui vulgui iniciar-se en el món dels pics d'alta muntanya de la franja dels 2.500 aquesta és una bona opció, per la facilitat del camí i la bellesa de les contrades.
Gràcies a la ressenya del Feec! Com sempre chapeau!
PD: Ah! i aquella mateixa nit a Gràcia a celebrar-ho i donar plaer al cos amb un bon vinet i unes bones viandes, lo millor!

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!