Necrològiques i Sentiments

25/1/08
Collons, m'ha tocat més la mort del Heath Ledger (el vaig veure recentment al papelón de Brobeback Mountain) i del Jaume Sorribas (l' Encarregat de Filiprim!) que la mort avui d'un tiet 2ª amb qui no tenia relació, pero era familar meu, no?

Això corrobora el que ja pensava, és més important sempre el que algú et faci sentir en un moment donat, encara que sigui una hora i mitja fà uns dies o unes quantes "mitges" a la infantesa, que no el convencionalisme d'una família, paraula aquesta que s'hauría de revisar segons el meu punt de vista, la meva família són aquells a qui estimo, d'una manera o altre, siguin amics o famíliars....i aquelles sensacions (música, muntanya, cinema....) que formen part de la meva vida, en un moment donat, per uns anys o per sempre, i punt.



SaluT i Família!

5 Comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Hola Aka, jo m'en recordo força del Filiprim. Comprenc que deu formar part de la teva infantesa, i allò que pertany a la infantesa és inesborrable, és "nostre".
Estic d'acord amb tú amb l'apreciació de la família, amb el matís de la família extensa, la que està més enllà de la família "nuclear" dels pares i germans. Amb aquesta darrera sempre (o gairebé sempre), s'hi pot comptar.
Salutacions.

de secà ha dit...

Jo sempre dic que la família, tal i com l'entén la societat en la que ens ha tocat viure, no la tries; simplement te la trobes quan neixes i punt. Per mi, la meva família la formen les persones amb les que m'he anat creuant en la vida que m'han demostrat que valen la pena; amb algunes comparteixo els cognoms, però amb moltes d'elles no.

simón ha dit...

No sé, jo diferencio família d'amics. Senzillament.

La família és aquella amb la que em trobo unit necessàriament per raons sanguínies; i amics són aquells amb que, no tenint aquesta relació, realment estan dins del meu cor.

Treient els pares i el meu germà, m'estimo molt molt més els meus amics de debó que la meva família, fins al punt de no sentir massa dolor quan els hi passa alguna cosa dolenta als segons (o més bé a segon quins segons...).

Ara, que tampoc sento cap pena per la gent de la televisió, per exemple, perqué aquests tampoc entren dins el rang de gent que m'arribin a importar massa. Potser soc una mica fred, però vaja...

Anònim ha dit...

eY!!!!!!!!!!!! ya sé escribir akí! Me he estrenano con el blok de Simón. Te había leído varias veces pero no sabía komo poner mi comentario y... Heme akí!
Por cierto, soy Jose(Angel Blanco) y... al respecto del asunto en cuestión...

El roce hace el kariño. Por lo tant es la presencia de las personas en el corazón de uno lo ke importa y la relación que tengas así como la químika con la persona. Sea o no de tu sangre. También hay personas que te relacionan con recuerdos del pasado que te retrotraen a tiempos de inocencia y felicidad infantil.
Por eso cuando nos dejan sentimos ke una parte de nuestro pasado muere kon ellos.
Venga, ke kizás me haya excedido un tanto en espacio.
AGUR YOGUR!

maria ha dit...

Doncs la meva família per a mi és important. TOTA ELLA. L'hagi coneguda molt o poc. Ets com el "seu" futur i ells són el "teu" passat. Formes part d'ells i ells de tu. Depenent del coneixement sobre ells i per tant de l'estima generada tot el que els pugui passar m'afecta.Tan bo com dolent. Ara, els meus amics són també com una segona família, i ben especial. Aquests últims els escollim nosaltres al llarg de la teva vida :) La mort de personatges coneguts, suposo q sí, q el que realment et fa llàstima és que els sentiments que t'hagin fet sentir en un moment determinat es queden com "morts" i això doncs fa sentir tristessa.