Bastiments

Aquest dissabte passat vàrem fer via de nou cap a la muntanya, el pirineu oriental ens esperava per primer cop i no serà pas l'últim ja que ens va sorpendre gratament la seva frondositat i bellesa.
Sortirem de bon matí i després de deixar Ripoll agafarem la direcció cap a la vall on s'enclaven els antics baluards carlins de Camprodón i Setcases, d'allí ens enfilarem cap a la pista d'esquí de Vallter2000 on deixàrem el cotxe i ens equipàrem per fer la travessa que teniem pensada, el pic de Bastiments (2.885 m) i el Gra de Fajol (2.708 m) carenant pel circ d' Ulldeter.
Agafant el GR 11, de seguida agafàrem alçada entre boscos de pi negre, travessant el Ter per un petit pont de fusta mig desvallestat i passant pel Refugi d'Ulldeter (2.220 m) i tot seguit puja que pujaràs tot seguint les traçes del GR ens enfilàrem per una pista d'esquí i arribàrem a un plà on en principi s'hauríen de divisar els dos pics, però aquell dia feia núvol i boira (com no...) i ja feiem prou en mig-intuïr les moles que teniem a cada costat del camí...
Seguirem per un costarut prat mig nevat deixant endarrere l'estany que creaven les aigües del Ter i arribàrem al Coll de la Marrana (2.529 m) on vàrem fer xerrameca amb uns quants experts muntanyencs parlant sobre les condicions de la muntanya aquell dia, pintaven bastos a les altures ens deien, neu i poca visibilitat ens esperava allà dalt però decidirem que un cop arribats al Coll s'havia de provar. A la nostre esquerre quedava el Gra de Fajol, a la dreta el gegant de la contrada, el Bastiments, ens vam decidir per pujar primer aquest últim.
Començàrem a pujar l'ample carena entre la boira tancada, un crit entre la boira ens preguntà cap a on queia el Coll, guiàrem el perdut sense rostre, potser premonició del que passaría més tard...
Seguírem la nostre ascensió pujant fent ziga-zagues per un caminet entre pedra i herba cada cop més costarut fins arribar a la pala final on ja tot era neu, aprofitant les petjades d'altres muntanyencs és va fer menys feixuc l'avanç i arribàrem al avantcim coronat per una gran creu de ferro, a tot això la boira no minvava gens, ens al contrari, la visibilitat s'anava reduïnt de mica en mica, però de la creu al cim hi havia un pet i pujàrem amb el cor alegre sabent-nos vençedors, i així, entre roca, boira i neu vàrem fer l'últim tros arribant a la fita geodèsica i fent les fotus i videos pertinents..., de sobte entre la boira començà a venir una gentada (entre 6 i 9 excursionistes) que ens informaren que el cim estava 50 metres més enllà seguint la carena, en aquell moment entre rialles varèm fer via i en un moment arribàrem al suposat cim on un piolet metal·lic feia les vegades de fita, però ara dubto que el cim fos aquell i no la fita geodèsica d'avans, tan és perquè trepitjarem els dos llocs, ja m'informaré....( cal recordar en aquest punt que no hi havia visibilitat, per tant no podies mesurar a cop d'ull quin "cim" era el real)
Fets els cims som-hi cap avaix, entre roca, neu i boira...ai la boira...en un moment em sentí preocupat perqué no reconeixia el terreny que estàvem trepitjant per baixar, s'obrí una mica la boira deixant entreveure la vall cap a on ens adreçavem...i no semblava la mateixa que haviem pujat...., decidirem pujar de nou a la creu , i desde allà tornar a pendre el bon camí, però un cop arribats de nou a la creu sempre els camins ens portaven per allà on haviem baixat avans..., era increïble però no teniem noció d' on estavem situats, ni nord, ni sud, ni oest ni est...., només una certesa, estavem perduts al capdamunt de la muntanya sense veure més enllà que els nostres nassos...., en aquests casos s'ha de mantenir la calma, i mentres meditàvem que petits erem en la inmensitat del cosmos una figura aparegué uns metres més avaix pujant feixugament la muntanya...., era el primer d'un grupet de 4 muntanyencs/ enques que estaven pujant el Bastiments, preguntàrem i ens indicà amablement la direcció a pendre, no sols ens haviem desviat una mica, sino que estàvem a punt de baixar a coneixer la vall del cantó francés, molt maca amb els seus estanys gelats però que ens allunyava una micona dels nostres punts geogràfics de referència....deu ni dó!
Un cop sabent la direcció correcta decidirem baixar a pél, que significa baixar a pél una muntanya? doncs sense camí fresat, amb un grau d'inclinació preciós, i que a cada petjada que donàvem creàvem un petit allau de terra i roques, va ser la hòstia, ho em de repetir eh!
A tot això es va obrir el cel pel cantó del Gra de Fajol deixant veure la majestuositat del circ, llàstima que ja no teniem temps de fer l'altre pic..., s'ens resisteixen les vistes cagün tot!
Un cop a la plana de nou i sense voler-ho vam trobar el naixement del riu Ter, hosti tu! quina sorpresa més agradable! Vam dinar al costat de l'estany i fent via cap al cotxe ens paràrem un moment a fer un cafetó i coneixer el refugi d' Ulldeter, molt bonic, i entre pluja aribàrem al nostre vehicle per retornar a terres asfaltades.

Dos consideracions, s'ha d'anar amb compte amb la muntanya, en un tres i no res et pots trobar perdut, i mira que tampoc nosaltres som primerencs en fer muntanya....
I la segona, que queda pendent el recorregut original (els dos pics) i potser fer un tercer, el Pic de la Dona una mica més enllà...

Us deixo amb la ressenya, que aquesta vegada no la vam mirar gaire per lo evident de la pujada, però que sempre és important.

Reportatge Fotogràfic

SaluT! i Muntanya!