1ª Dia ( Com cagar la ruta però disfrutar-ho a tope)Aquesta vegada tres intrépids (faltava l'estudiant, que ja pots aprovar pels teus collons o sino vaig i trepano el cervell del profesor cabró d'un cop de piolet...), vam guiar els nostres passos cap a la
Vall de Núria, per mi la primera vegada que observava aquesta bonica geografía del nostre territori.
Agafant el cremallera a
Queralbs, de pujada uns isards altius i ferms guaitaven el nostre pas ferrat, bona senyal, segur.
Després de fer un mos al bar de l'estació, vam encaminar els nostres passos cap al camí que ens havia de portar a realitzar la nostra travessa, passar de la
Vall de Núria a
la Vall d'Ulldeter carenant pels cims...
Caminant a la vora d'un estret rierol, vam començar a pujar fort seguint la nostra adormida intuició que ens havia de duur a bon port, pujant, pujant ens vam trobar primer restes mig devorades d'un isard i l'ossamen i pells d'una vaca presumiblement morta al hivern..., mala senyal? Qui sap? Nosaltres erre que erre seguint el caminet que ens conduí a una espléndida pala de neu que pujava per la via directe al coll, aqui em va sortir la vena alpina i els vaig indicar als meus companys que desenfundessin els piolets, després de quatre recomanacions sobre com utilitzar l'artil·lugi vam començar a pujar treballosament sobre una neu una mica inestable i que a l'última part s'arribava a trepitjar gel sota el mantell blanc, amb la consequent perillositat, així doncs, asseguts en unes pedres ens vam calçar els grampons, mentres l'altre company (de secà) tirava amunt ja que s'havia desviat cap a la dreta buscant la vertical de la muntanya, aquest noi...
En aquell moment en Rankor m'expressà els seus seriosos dubtes sobre la ruta, sentirem veus, preguntarem a una parella que passava per allà i efectivament...., ens estàvem encaminant cap al pic de
Finestrelles, o sigui, a pendre pel cul de la ruta original...
No passava res! Seguiriem endavant, encara que ja començava a dubtar sobre les possibilitats reals de fer la travessa, encara més per les penalitats que els meus dos companys estaven passant amb les respectives motxiles (massa pes, manca de costum...)
Arribàrem al pic de Finestrelles (2829 m.) esbufegant per la matadora pujada carenera, malgrat això s'ho valia, vistes esplèndides a l'olla de Núria i darrere nostre a la
Cerdanya i els seus cims.
Arribats a aquest punt vaig indicar als meus companys una possible solució per salvar la papeleta, ja que, ara si, veia impossible arribar per sopar a
Ulldeter, ens haguèssim desllomat! No era plan, o sigui que la solució era seguir carenant, agafar el GR11 que passava per allà aprop i baixar a
Núria per agafar el cremallera a temps, pitjar l'accelerador, arribar a
Ulldeter i fer l'aproximació al Refugi avans que no ens donèssin ni les engrunes per sopar...., els companys van estar d'acord i vam seguir el nostre camí més tranquils....
Caminat per l'ample carena vam arribar primer al pic de Núria (2775 m), el qual quasi passem de llarg ja que la plaqueta de fusta estava mig amagada a la neu, per desprès tot baixant fins al coll, enganxar el GR i tirar cap avall per un bonic caminet ben senyalitzat.
De camí cap abaix ens vam trobar un altre assassinat, en aquest cas un ratolinet estés inert a la neu, algún assassí múltiple corría per la muntanya?
I arribant a la vall...ramats sencers d' isards i...Muflons!!! Quina passada! Això semblava un Safari-Park!
Contents per aquests encontres animals ens vam plantar a
Núria en un tris, i d'allà al cremallera, cotxe i aproximació al refugi, que si bè és va fer una mica dura, la recompensa va valer la pena, un
Refugi pràcticament buit ens obria les seves acollidores portes, i un sopar boníssim (quin estofat!) ens escalfava les tripes!
Després del cigarret i la xerradeta ens vam anar a l'habitació on de seguida el cansanci va deixar pas a un son profund.....
2ª Dia (Guanyant-nos la muntanya)A l'endemà, cap allà les vuit ja hi erem un altre cop asseguts degustant el típic esmorzar (torrades, mermelada, mantega, galetes, cafè...), que bó!
Amb les forçes recuperades i amb només dos motxiles amb tot lo necessari, ens vam encaminar cap al
Coll de la Marrana, una munió d'esquiadors de muntanya ens acompanyava en el nostre camí cap a les alçades, de nou la vena alpina em va sorgir, un corredoret ben maco pujava directe cap al coll, cap allà ens vam encaminar, ens vam posar els estris i cap amunt! Que disfrutón és guanyar-se la muntanya així, pas a pas, pioletada a pioletada....
Ja hi erem, i no sabiem cap a on tirar, anar caps als
Gras de Fajol?, fer la cresta del
Freser i l'Infern? Fer
Bacivers? Veient la pala tan blanca que és despenjava del
Bastiments (2883 m) ens va semblar que ho haviem d'aprofitar a tope, o sigui que cap amunt un altre cop! Dura, molt dura la pujada, pero la recompensa estava allà dalt, i la muntanya ens empenyia cap amunt!
Arribats al cim l'espectacle paisatgistic era inmens, vam resseguir la carena passant pel punt geodèsic i per l'estètic Piolet, i ens vam encaminar finalment cap al
Bacivers tot seguint la carena, una muntanya que cap dels tres no havíem fet mai i que és presentava mooolt maca.
Efectivament, un caminet carener preciós que el ferem en un bufar i fer ampolles ens va portar al cim del
Bacivers (2845 m), on hi havien precioses vistes del circ, amb un estany amagat entre la neu i una baixada cap al
coll de la Geganta llarga i inclinada que és on ens vam encaminar obrint-nos pas entre la neu.
Al ample coll vam fer un mos i ens vam plantejar la baixada, un altre pala cap abaix i ja hi erem..., ja hi erem a pendre pel cul un altre cop! Ens haviem escorat massa a la dreta i teniem el
Puig dels Lladres entre nosaltres i el refugi, o sigui que tocava remontar per les pistes d'esquí, tombar el Puig, i ara si, entomar el camí cap al Refugi.
Sense problemes vam arribar al Refugi i d'allà al cotxe, contents i satisfets!
Com s'aprofita la muntanya en dos dies, com m'agrada guanyar-me-la pel dret i com es gaudeix en bona companyia!!!
Espero que el cuquet de la neu i els corredors us hagi picat xavals!
Reportatge FotogràficReportatge Fotogràfic de secà
SaluT i Muntanya!
Fà un parell de setmanes vàrem fer via cap a terres pirinenques, més concretament a la Vall de Boí (la meva segona casa), va ser un cap de setmana complet, no ens vam estar de res, a lo grande (qualsevol diria que hi ha crisis), hotelillo de muntanya per dormir, sopar bèstia amb entrecots d' 1 kg, passeig turístic per la Vall i un pic intens com és la Punta Alta de Comalesbienes (3014 m.)...vamos, "pá mear y no echar gota" com diu un colega meu.
El pic?, és va fer valer com era d'esperar en un tres mil, llarga caminada i dificultat a l'últim tros de l'ascensió (grimpades, terreny inestable, gel...)
