AproximacióHi hà una xifra en el món muntanyenc (almenys en el peninsular) que és simbólica, la xifra màgica és el 3000, és l'altura on és mouen els cims més alts dels Pirineus.
Nosaltres, com a grup ferm de muntanyencs, ens vam proposar arribar a aquesta xifra, per tastar l'aire en aquestes alçades, perque ens sentíem capaços de gaudirne i per el privilegi que suposa admirar les vistes desde tan impresionants atalaies, dos membres ja havien assolit aquestes alçades unes quantes vegades (de secà i en Rankor), el barretinaire i jo no ho havíem fet, era el moment.
L' aventura començà un dissabte pel matí, una mica d'hora, truquen al mòbil,
Un cop ben encaminats i després de passar per Tàrrega a buscar l'últim company i fer canvi de cotxe en un bufar i fer ampolles ens vam plantar a Pont de Suert, paradeta per comprar beguda isotónica...oblidada per mua...jodeeerrr hermanoooo joderrr....!!!, i en deu minutets ja estàvem a l'inici de la excursió, al parking situat a la dreta just avans d'arribar al túnel de Viella.
Ens vam arreglar adequadament i cap amunt, amb un sol espatarrant lluint al cel i lleuger el caminar, enmig de boscos frondosos i cascades d'aigua ens vam plantar a l'Estany del Besiberri on un paisatge extraordinari s'obria als nostres ulls, l'estany en primer terme amb les nevades muntanyes al fons, idíl·lic!
Després de la pujadeta que ens havíem cascat ens merexiem un refrigeri, i així va ser! Ja veiem al fons la nostre primera meta, el Refugi dels Besiberri (2200 m.), una llauna metàlica anclada a la roca, resàvem perque hi hagués lloc per passar la nit....
Hi havia vida! Un grup de valencians ocupaven l'habitacle quasi al complet, només quedaven dos lliteres, suficients per dormir els quatre que erem seguint la técnica del dormir al revés, havíem triunfat! I més veient que darrere nostre venien grupets de muntanyeros trobant-se la desagradable sorpresa de la manca d'espai, molts d'ells venien ja preparats per fer vivac, o amb tendes..., per tant no va saber tan de greu...
La tarda va passar reposada, estirats a la roca, bebent moscatell en bota, whisky en petaca, jugant a cartes, passejant pels voltants, i veient com queia el dia d'en mica en mica, prenent la roca i el cel els tons vermellosos de la vesprada..., només quedava sopar i gaudir dels estels...
Cim
Unes primeres zigazagues pel vessant de la muntanya ens van escalfar, arribàrem a un punt on havíem d'escollir el camí a seguir, o començar a pujar una llengua de neu que ens portaría directament al Coll d' Abellers, o bé fent zigazagues per un pedregar caótic, amb rocs estratosfèrics...., vam escollir aquesta última opció..., anàvem tirant per terreny inestable, mesurant cada passa..., vaig veure un camí alternatiu, entre grans blocs, vaig avançar-me i de sobte...BRRROOUM....havia desplaçat un roc de fenomenals mesures que just baixava en direcció al Rankor, -PEDRAAA!!!, hem vaig quedar petríficat, igual que en Rankor que s'ho mirava blanc com un full de paper..., el gegant és va aturar a mig camí, Ufff....,però en la seva caiguda havia desplaçat un roc més petit però de mesures més que respectables..., en Rankor és va quedar quiet i va entomar el cop amb mans i pit...-CLOOONK!!!!!....,havia nascut un nou heroi que mostrava els seus poders, en pit ferro de Barcelona, imperturbable davant l' adversitat, inquebrantable en esprit i cos....
L'ensurt havia passat, ens vam reunir en un bloc llis i ens vam equipar per enllaçar amb la llengua de neu que pujava cap al Coll, ja en teníem prou de rocs inestables per el moment...
Seguírem cap amunt, el Coll d'Abellers s'ens plantejava desde lluny una paret extremadament empinada, apropant-nos, la bèstia no era tal, havíem superat graus pitjors, o sigui que pas a pas, pioletada a pioletada arribàrem al Coll, on el sol va fer acte de presència, allí en Rankor romangué recuperant forçes mentres els altres tres membres de l'expedició atacàvem el Pic d'Abellers (2982 m.), uns minutets i ja hi erem a dalt, un mirador excepcional del Massís de la Maladeta amb l' Aneto sobresortint altiu al centre.
Els muntanyencs anaven arribant en comptegotes, uns en grup, altres solitaris i d'altres buscant camins més inexplorats, tots ells, arribats al cim somreien, gaudíen el moment, n'estaven orgullosos..., vet aquí el poder de la muntanya...
Ens plantejàvem arribar al Comaloforno, però l'horari i uns núvols que començaven a pujar amenaçadors ens van fer desistir, començàrem a descendir, a la baixada del Coll ens vam trobar un grupet que ja ens haviem vist a la pujada, ara uns quants d'ells estaven patint, no portaven grampons ni piolets i anaven arrossegant-se com podien muntanya avall, deu ni dó, eren gent granadeta, el més entrat en anys en feia 75, ja ens agradarà a la seva edat estar per pujar muntanyes, però amb una mica més de consciència!
Va ser maca, però, la xerradeta que vàrem tenir amb uns quants d'ells, els hi feia il·lusió que gent jove anés per la muntanya, i nosaltres contents home!
Del Coll al refu, on van sonar uns quants petards en honor al passat solstici, d'allà al prat de l'estany per dinar algo i la baixada final soportant una xafogor horrorosa que ens va deixar secs, perfecte per entomar la birra fresca a Pont de Suert.
Aquí haig de fer un petit incis.., conversació amb la cambrera...
Cambrera: Que quereis?
Jo: Una jerra
Cambrera: Que?
Jo: Una jerra siusplau...
Cambrera: Como?
Jo:......eehhh...Una JARRA.....
Cambrera: Ah! vale
No m'esperava trobar-me aquesta situació en un poble del Pirineu, s'em estan inflant els collons (parlant clar i català) amb aquests tipus de coses, a la propera si no entenen el meu idioma a la meva terra, que s'hi posin fulles.
Aquesta a estat l'explicació maldestre d'una aventura a muntanya, de cuatre muntanyencs ben avinguts a les alçades del Pirineu, fins la propera doncs, que el somni no s'acabi.
SaluT i Muntanya!
8 Comentaris:
M'ha agradat molt llegir la ressenya de la vostre excursió. L'any 1997 també vaig fer aquest pic central i vam disfrutar molt i molt.
Felicitats per les fotos !!!
M'encanta el post, molt ben redactada la sortida, i amb els enllaços, jeje, he rigut molt amb l'enllaç al calico.
Unes fotos magnífiques.
Magnífic relat, com ens tens acostumats.
La manera com ho descrius encara fa l'excursió més emocionant si cap.
Fins la propera, una abraçada.
Apa Aka, d'aquesta te'n recordaràs i sense necessitat de tornar-te a mirar el bloc.
Felicitacions.
Millor no es pot explicar, si algú vol més sensacions, doncs sols li queda pujar fins al cim. Aquest ja el tenim en el nostre record, ningú ens el podrà pendre; ara toca encarar la vista cap un altre repte, jo diria que ja hi ha algo rondant pel cap, jejeje
Enhorabona pel tres mil!!! Bonica aventura la que heu viscut. Una experiència més al sac, que per això estem en aquest planeta, no?
El post molt bo i les fotos brutals, com sempre!
No us penseu que el Rankor Petrelli, aquest és el seu nom real, és tan inquebrantable! Li va sortir un blau! jajajaja
este verano tenía que haber subido y hizo malo!!!! mierden
Publica un comentari a l'entrada